La font de Clarà i el valor cívic d’allò que donem per descomptat

Per què aquest monument és la infraestructura urbana més infravalorada de la Garrotxa?

El setembre arrenca a Olot recordant-nos que la calor encara no ha marxat, i és precisament en aquestes primeres hores del dia quan la plaça Clarà ens regala una de les seves estampes més autèntiques. Gairebé sense adonar-nos-en, integrats com estem en la rutina de córrer cap a la feina o de fer els encàrrecs diaris, passem pel costat d’elements del nostre patrimoni garrotxí que s’han convertit en invisibles a força de veure’ls cada dia. La font de la plaça és el reflex perfecte d’aquesta realitat: un tresor quotidià que sovint reduïm a un simple decorat de fons.

Més que un element ornamental

No parlem només d’una qüestió estètica, tot i que l’aigua en moviment sempre ofereix una visió encisadora sota la primera claror del matí. La veritat és que, en els dies de basarda intensa que ens continuen acompanyant, la font deixa de ser un mer monument decoratiu per esdevenir un punt de referència urbà essencial. Refresca l’ambient de l’entorn, convoca els veïns a la conversa de banc i aporta una identitat inconfusible a la plaça. És, en essència, una infraestructura de proximitat indispensable, i no una simple postal turística per ensenyar a qui ens visita des de fora.

Un llegat històric que batega al centre d’Olot

Aquest espai, però, no s’ha improvisat d’un dia per l’altre. No podem oblidar que la plaça Clarà és un dels conjunts urbanístics més emblemàtics de la ciutat, projectada en el seu moment per l’arquitecte Joan Martorell i Montells a finals del segle XIX, seguint un model d’eixample elegant amb els seus característics porxos i plàtans. En aquest entorn històric tan singular, concebut originalment per al passeig i l’esbarjo, la font central manté viva l’estructura original del projecte arquitectònic, integrant-se en el dia a dia de la ciutat com un testimoni del nostre creixement urbà.

Refugi urbà davant la lògica turística

En lloc de tractar-la com un simple reclam estètic per als visitants de cap de setmana, hem de defensar aquest espai com el gran punt de trobada veïnal que realment és. La plaça funciona com un oasi on coincideixen petits i grans, un racó on l’aigua compleix la missió invisible pero crucial d’abaixar el termòmetre de l’asfalt. Convertir aquest racó en un mer fons de fotografia per a les xarxes socials és empobrir el seu significat social. Ens cal obrir un debat real sobre si des de les institucions locals s’està protegint aquesta riquesa hídrica com un dret ciutadà bàsic o si ens estem limitant a mantenir-la per pura inèrcia visual.

Allò que només es veu quan falta

Hi ha elements a la ciutat que només es fan visibles quan fallen o es tanquen. Les fonts en són el millor exemple. Mentre brollen, gairebé ningú es fixa en l’esforç i el compromís cívic que requereix el seu manteniment; si demà s’assequessin, la seva absència seria un clam immediat de tota la ciutadania. En un context de crisi climàtica evident, on les ciutats han de reaprendre a protegir els seus habitants de les altes temperatures, la planificació i la inversió en aquestes estructures de mitigació tèrmica s’haurien de considerar una prioritat absoluta de la política municipal.

Teixir comunitat al voltant de l’aigua

La manera com cuidem i ens vinculem amb aquests espais públics mesura directament el nostre valor cívic com a comunitat. Reconèixer la font de la plaça Clarà com a part d’una xarxa viva que fa Olot una ciutat més amable i habitable és el primer pas per no perdre la nostra essència urbana. La pròxima vegada que travesseu la plaça a primera hora, atureu-vos només un instant. Mirem amb ulls nous i crítics allò que tenim davant, perquè el valor real d’una font no es compta en litres d’aigua, sinó en la capacitat de fer veïnatge al seu voltant.