Un segle d’Olot en la memòria de Carme Noguera
Carme Noguera ha complert 112 anys i es manté com la persona més longeva de Catalunya. La seva memòria guarda un Olot que ha canviat radicalment: del poble amb un sol cotxe a la ciutat contemporània. Quan ella era petita, només hi havia un senyor amb automòbil a la vila. La resta de veïns es movien en tartana, aquell petit carro de dues rodes que avui només veiem en fotografies antigues o en museus. Aquesta imatge és molt més que una anècdota pintoresca: és el testimoni viu d’una transformació urbana i social que poques persones poden explicar de primera mà.
La memòria com a patrimoni col·lectiu
Nascuda l’agost del 1914, en plena Primera Guerra Mundial i el mateix any que s’establia la Mancomunitat de Catalunya, aquesta olotina de bressol —que avui resideix a Taradell— ha viscut un segle sencer de canvis. No parlem només de longevitat biològica, sino de memòria cívica.
Quan ella va néixer, Olot era un nucli industrial tèxtil amb carrers de terra i un ritme de vida que avui ens costaria reconèixer. El seu record d’aquell únic automòbil ens situa en un temps on la mobilitat era lenta, on les distàncies es mesuraven en hores de camí i on la vida quotidiana transcorria en un radi molt més reduït.
Aquella Olot de tartanes i un sol cotxe és la mateixa ciutat que avui conviu amb la saturació de trànsit, els debats sobre les zones de vianants i la pressió per millorar el transport públic. La distància entre aquell món i el nostre no és només temporal: és conceptual.
Què hem guanyat i què hem perdut
És inevitable preguntar-se què s’ha guanyat i què s’ha perdut en aquest canvi. La mobilitat motoritzada ens ha donat autonomia, velocitat, accés a serveis i oportunitats impensables fa un segle. Però també ens ha portat soroll, contaminació, dependència del petroli i una fragmentació de l’espai públic que dificulta la convivència.
Carme Noguera va formar part de la primera promoció de l’Escola d’Infermeria de la Generalitat republicana i va treballar a l’Hospital Clínic de Barcelona durant la Guerra Civil. La seva trajectòria reflecteix la incorporació de les dones a l’espai professional, un canvi que va transformar la societat de l’època. De fet, els seus records d’aquells anys connecten directament amb la duresa de la postguerra a la comarca; mentre ella treballava a la capital, els seus pares patien la gana a la Garrotxa, el que la va portar a creuar el territori en ple conflicte amb una maleta carregada de patates per ajudar la seva família.
El seu testimoni ens recorda que el progrés no és lineal. Hi ha avenços innegables en drets i qualitat de vida, però també hi ha pèrdues: la lentitud que permetia la conversa al carrer, la proximitat que feia innecessari el cotxe i el silenci que avui és un luxe.
El paisatge urbà com a palimpsest
Passejar avui per Olot és recórrer un paisatge que s’ha reescrit moltes vegades. Les cases de pedra volcànica conviuen amb edificis de formigó, els carrers estrets del nucli antic amb les avingudes amples de les eixamples, els comerços de tota la vida amb les franquícies globals.
L’olotina ha vist com el paisatge urbà es transformava, com els oficis desapareixien i en sorgien de nous, i com les relacions de veïnatge canviaven amb l’arribada de nous mitjans de comunicació. Aquella tartana de la seva infantesa era lenta i limitada, però també silenciosa i sostenible. No es tracta de caure en la nostàlgia fàcil ni d’idealitzar un passat dur, sinó de reconèixer que cada època té els seus guanys i les seves renúncies.
La lliçó d’una vida llarga
Quan se li pregunta pel secret de la seva longevitat, ella respon amb la senzillesa de qui ha anat fent la seva via treballant, menjant i caminant com tothom. Aquesta filosofia amaga una lliçó profunda: la vida es face dia a dia, amb constància i normalitat.
Aquesta és també la millor manera d’entendre els canvis d’Olot. No han estat fruit d’una revolució sobtada, sinó d’un procés lent fet de decisions quotidianes: obrir un carrer, construir un edificio o tancar un comerç. El fet que demani que la tutegin per no sentir-se vella, o que decidís regalar-se un ordinador en fer els cent anys per seguir estudiant idiomes, demostra una lucidesa i un humor que ens interpel·len: la vellesa és, sobretot, una actitud davant els canvis.
El valor de la memòria viva
En un món obsessionat amb la novetat, la memòria de persones com Carme Noguera és un bé escàs. Ella ha vist canviar la seva ciutat natal de dalt a baix, travessant guerres, dictadures i crisis.
La seva ment ens permet mesurar la distància recorreguda i ens obliga a preguntar-nos cap on anem. Si en un segle hem passat d’un sol cotxe a la saturació, què volem per al proper segle? Més velocitat o més qualitat de vida? Més mobilitat o més proximitat?
Aquestes preguntes no tenen respostes fàcils, però ens recorden que les decisions d’avui configuraran l’Olot d’aquí a cent anys. I que val la pena pensar bé què volem deixar en herència.
